top of page

Un vast naufragi de somnis

Top

1989 Impal S.A.

un vast naufragi.jpg

Fragmentos

Por las ventanas del corazón
entra la tarde
y un viento extraño

remueve las cenizas

de antiguas almas.
Debajo, la piedra

no se mueve.

Sólo, a veces,

habla.

Por las ventanas del corazón
entra la tarde.                                                 

             

***********

 

Esta noche me llama

como un animal herido

y yo no sé

cómo salvarle la vida.

El vino perdido de las horas

gotea como un pensamiento.

 

La copa vacía

va llenándose de días.

De los árboles

cae la música ciega

del tiempo.

Un desmayo de sombras

y cosas

resbala por el lomo

de una luna

de acero.

Esta noche me llama

como un animal herido

y yo no sé

cómo salvarle la vida.

 

***********

 

Yazgo herido en este rincón

de la tierra,

donde nunca despierta

la vida.

 

Yazgo herido en un campo

de hierbas altas,

donde nunca penetran

las miradas.

Yazgo herido a lo largo de las horas,

en el mármol quiero

de los pensamientos.

Abocado a la noche

desde un principio,

para no morir yazgo herido.

 

***********

                      
Desde el corazón de la noche

llega este día.

Tímida claridad

donde late el silencio.

 

Desde el corazón de la noche

llega este día.

Barca sin remos

flotando

en aguas

de sombras y voces.

Desde el corazón de la noche

llega este día.

Y su mirada

no me conmueve,

aunque rompa un recuerdo

con espinas.

 

Desde el corazón de la noche

veo el día.
y trae augurios de verano

prendidos de la vida. 

 

***********

 

El hombre es una isla

sin playas

ni puertos.

La voz del mar

le trae rumores de otras tierras,

olas y palabras

de lugares

increíbles,

efluvios de palma

y vino,

música de voces,

sonidos de risas

y de llantos.

                Él                                                                  Ella         
     con las alas extendidas                                       traspasa la noche       
           traspasa la noche,                                             como un recuerdo,      
   adormece las horas                                      camina hacia las horas
      buscando escaleras                                                  por el atajo          
                   hacia las estrellas                                                 de la mirada                    
               y atajos                                                   y con agua de estrellas
   en el corazón
                                                se ha hecho un espejo

   de las miradas                                                de su corazón.

   

 

El hombre es una isla

sin playa

ni puertos

Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.

El vi perdut de les hores
goteja com un pensament.

La copa buida
va omplint-se de dies.
Dels arbres
tomba la música cega
del temps.
Un desmai d’ombres
i coses
rellisca pel llom
d’una lluna
d’acer.

Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.

Jec ferit en aquest cantó
de la contrada,
on mai no desperta
la vida.

Jec ferit en un camp
d’altes herbes,
on mai no penetren
les mirades.

Jec ferit al llarg de les hores,
en el marbre quiet
dels pensaments.

Abocat a la nit
des d’un principi,
per a no morir,
jec ferit.    

Des del cor de la nit
Ve aquest dia.
Tímida claredat
que batega el silenci.

Des del cor de la nit
ve aquest dia.
Barca sense rems
surant
per aigües
d’ombres i vents.

Des del cor de la nit
ve aquest dia.
I la seva mirada
no em mou,
malgrat trenqui un record
amb espines.

Des del cor de la nit
veig el dia
i porta auguris d’estiu
penjats de la vida. 

L’home és una illa
sense platges
ni ports.

La veu del mar
li porta remors
d’altres terres,
onades i paraules
de llocs
inversemblants,
efluvis de palma
i vi,
música de veus,
sons de riures
i plors.

Ell
amb les ales esteses
traspassa la nit
adorm les hores
tot cercant escales
i dreceres
al cor
de les mirades

Ella
traspassa la nit
com un record,
camina cap a les hores

per la drecera de la mirada
i amb aigua d'estels
s'ha fet un mirall
del seu cor.

L’home és una illa
sense platges
ni ports.

Fragments

Prólogos y comentarios

Llibres// Revista El Temps 11-12-89

 

  Un vast naufragi de somnis

 

Barcelona, Impal SA., 1989.

 

UNA SÒLIDA REALITAT

 

Montse Ferrater

En un moment com l'actual, en qué continuen en alt les espases de la polémica entre neonoucentiste de ressonáncies morals i   anglosaxons d’una banda,  i de I'altra textualistes  durs d'extracció post-simbolista  pel que fa a l’esperit i post conceptual pel que fa a les maneres, apareix Un vast naufragi de somnis de J. A Soldevila, poemari de 36 peces sense títol, d'estrofa i vers breu i una orientació, com assenyala Miquel de Palol al prefaci, a mig camí entre el romanç popular i la lírica intimista de rel cul­ta»; aixó sembla que ens porti a la primera opció que inicialment apuntávem, es a dir, al soi‑disant neonoucen­tisme, i, no obstant, compa­rant la poesía de Soldevila amb la dels epígons de Ma­nent i Garcés, veurem que hi ha trets essencials que els di­ferencien: en Soldevila pri­ma I'expressió personal per damunt de I'endogámia gre­mial o l'interés per la meta­literatura, i el resultat no és una poesía inculta, perqué` ha assumit el seu passat i és una poesía que va més enllá de la història de la poesia. La intuició i el gust imme­diat per la música del vers són u amb I'expressíó d'un sentiment. Vegem-ne un exemple: «T'he donat el que jo perdía:/ paraules d'estiu,/ memòries d'amor.// Nits de terrissa,/ nits de colors.// T'he donar el que no volia llágrimes de cendra,/ campanes de dol». Els ver­sos de Soldevila són d'un despullament i una sobrietat que, acostumats com estem a malabarismes llibrescos, impressionen molt grata­ment. Vegem en aquest altre exemple amb quina difícil elegància maneja conceptes poéticament tan espinosos: Aquests colors/ que em dó­nes/ són un alé d'eternitat captiu,/ que tornará a dor­mir/ dins les butxaques/ de la nit/ quan fineixi el proper glop/ de sang.//(...)// Que, fora d'ells,/ el desert i el gel/ són la casa de l'esperit». J. A. Soldevila es revela com una veu amb una personali­tat poderosa, i caldrá seguir de prop la seva evolució; de moment, però, Un vast naufragi de somnis és ja una sólida realitat que cap siste­matització rigorosa de l’ac­tual lírica catalana hauria d'ignorar.

Prolegs
bottom of page