Un vast naufragi de somnis
1989 Impal S.A.

Fragmentos
Por las ventanas del corazón
entra la tarde
y un viento extraño
remueve las cenizas
de antiguas almas.
Debajo, la piedra
no se mueve.
Sólo, a veces,
habla.
Por las ventanas del corazón
entra la tarde.
***********
Esta noche me llama
como un animal herido
y yo no sé
cómo salvarle la vida.
El vino perdido de las horas
gotea como un pensamiento.
La copa vacía
va llenándose de días.
De los árboles
cae la música ciega
del tiempo.
Un desmayo de sombras
y cosas
resbala por el lomo
de una luna
de acero.
Esta noche me llama
como un animal herido
y yo no sé
cómo salvarle la vida.
***********
Yazgo herido en este rincón
de la tierra,
donde nunca despierta
la vida.
Yazgo herido en un campo
de hierbas altas,
donde nunca penetran
las miradas.
Yazgo herido a lo largo de las horas,
en el mármol quiero
de los pensamientos.
Abocado a la noche
desde un principio,
para no morir yazgo herido.
***********
Desde el corazón de la noche
llega este día.
Tímida claridad
donde late el silencio.
Desde el corazón de la noche
llega este día.
Barca sin remos
flotando
en aguas
de sombras y voces.
Desde el corazón de la noche
llega este día.
Y su mirada
no me conmueve,
aunque rompa un recuerdo
con espinas.
Desde el corazón de la noche
veo el día.
y trae augurios de verano
prendidos de la vida.
***********
El hombre es una isla
sin playas
ni puertos.
La voz del mar
le trae rumores de otras tierras,
olas y palabras
de lugares
increíbles,
efluvios de palma
y vino,
música de voces,
sonidos de risas
y de llantos.
Él Ella
con las alas extendidas traspasa la noche
traspasa la noche, como un recuerdo,
adormece las horas camina hacia las horas
buscando escaleras por el atajo
hacia las estrellas de la mirada
y atajos y con agua de estrellas
en el corazón se ha hecho un espejo
de las miradas de su corazón.
El hombre es una isla
sin playa
ni puertos
Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.
El vi perdut de les hores
goteja com un pensament.
La copa buida
va omplint-se de dies.
Dels arbres
tomba la música cega
del temps.
Un desmai d’ombres
i coses
rellisca pel llom
d’una lluna
d’acer.
Aquesta nit em crida
com un animal ferit
i jo no sé
com salvar-li la vida.
Jec ferit en aquest cantó
de la contrada,
on mai no desperta
la vida.
Jec ferit en un camp
d’altes herbes,
on mai no penetren
les mirades.
Jec ferit al llarg de les hores,
en el marbre quiet
dels pensaments.
Abocat a la nit
des d’un principi,
per a no morir,
jec ferit.
Des del cor de la nit
Ve aquest dia.
Tímida claredat
que batega el silenci.
Des del cor de la nit
ve aquest dia.
Barca sense rems
surant
per aigües
d’ombres i vents.
Des del cor de la nit
ve aquest dia.
I la seva mirada
no em mou,
malgrat trenqui un record
amb espines.
Des del cor de la nit
veig el dia
i porta auguris d’estiu
penjats de la vida.
L’home és una illa
sense platges
ni ports.
La veu del mar
li porta remors
d’altres terres,
onades i paraules
de llocs
inversemblants,
efluvis de palma
i vi,
música de veus,
sons de riures
i plors.
Ell
amb les ales esteses
traspassa la nit
adorm les hores
tot cercant escales
i dreceres
al cor
de les mirades
Ella
traspassa la nit
com un record,
camina cap a les hores
per la drecera de la mirada
i amb aigua d'estels
s'ha fet un mirall
del seu cor.
L’home és una illa
sense platges
ni ports.
Prólogos y comentarios
Llibres// Revista El Temps 11-12-89
Un vast naufragi de somnis
Barcelona, Impal SA., 1989.
UNA SÒLIDA REALITAT
Montse Ferrater
En un moment com l'actual, en qué continuen en alt les espases de la polémica entre neonoucentiste de ressonáncies morals i anglosaxons d’una banda, i de I'altra textualistes durs d'extracció post-simbolista pel que fa a l’esperit i post conceptual pel que fa a les maneres, apareix Un vast naufragi de somnis de J. A Soldevila, poemari de 36 peces sense títol, d'estrofa i vers breu i una orientació, com assenyala Miquel de Palol al prefaci, a mig camí entre el romanç popular i la lírica intimista de rel culta»; aixó sembla que ens porti a la primera opció que inicialment apuntávem, es a dir, al soi‑disant neonoucentisme, i, no obstant, comparant la poesía de Soldevila amb la dels epígons de Manent i Garcés, veurem que hi ha trets essencials que els diferencien: en Soldevila prima I'expressió personal per damunt de I'endogámia gremial o l'interés per la metaliteratura, i el resultat no és una poesía inculta, perqué` ha assumit el seu passat i és una poesía que va més enllá de la història de la poesia. La intuició i el gust immediat per la música del vers són u amb I'expressíó d'un sentiment. Vegem-ne un exemple: «T'he donat el que jo perdía:/ paraules d'estiu,/ memòries d'amor.// Nits de terrissa,/ nits de colors.// T'he donar el que no volia llágrimes de cendra,/ campanes de dol». Els versos de Soldevila són d'un despullament i una sobrietat que, acostumats com estem a malabarismes llibrescos, impressionen molt gratament. Vegem en aquest altre exemple amb quina difícil elegància maneja conceptes poéticament tan espinosos: Aquests colors/ que em dónes/ són un alé d'eternitat captiu,/ que tornará a dormir/ dins les butxaques/ de la nit/ quan fineixi el proper glop/ de sang.//(...)// Que, fora d'ells,/ el desert i el gel/ són la casa de l'esperit». J. A. Soldevila es revela com una veu amb una personalitat poderosa, i caldrá seguir de prop la seva evolució; de moment, però, Un vast naufragi de somnis és ja una sólida realitat que cap sistematització rigorosa de l’actual lírica catalana hauria d'ignorar.