Fugitiu. En boscos de pedra
m’amago.
Amb diaris que proclamen
el meu delicte
m’abrigo.
D’hora en hora,
més em fan el rostre del mal.

Jo aturo els rellotges
de la vida
i trafico amb annels
d’eternitat.
Sóc doncs, un assassí de Temps.
Faig servir un instrument
punxant:
Un amor sense cognoms
que travessa els cossos
com si fossin mantega.

Ara,
ocult en aquesta cabana buida,
sento ja ben a prop els lladrucs
dels gossos
i els crits dels botxins
que venen a detenir-me.
No puc córrer més,
encadenat com vaig.

Em defensaré aquí
fins el final.

 

Sento en el vent de tardor
La salvatge claror
del teu silenci.

Plouen en el desert
trossos del teu pensament

 

He heretat un arca plena de silenci
que dorm al meu costat i no goso obrir.
Vaig haver de passar moltes fatigues
perquè se’m donés.
Proves de pensament i de sentit,
de somnis futuristes  i pretèrits.
Vaig haver de renunciar i aconseguir.
Matar excrescències, retallar-me els dits.
Apaivagar desitjos, cremar deserts.
Llençar la meva paleta de colors
i pintar tots els dies de gris.

He penjat a saleta del cor
el pergamí on vas escriure el teu llegat.
Me’l miro cada dia una bona estona
i encara em meravella
la delicadesa del traç, l’elegància
de la lletra, la qualitat del paper
que vas emprar per dir-me que t’havies mort
i m’ho deixaves tot a mi.

 

 

Sóc un vell cinema que tanca les portes.
vaig crear il·lusions en la foscor,
com un rescat que pagava
per tal d’alliberar-me del cel promés.
Navegant contra el mur
de la llum,
m’arriba un eclipsi total de temps.

Rebobino un milió de vides
pel desert pati
de butaques.