En els teus llavis endevino
les paraules
que no has après a dir.
Escolto el teu somni transparent
voltant com un vel de vidre
el meu opac somni
de fusta.
A on jo sóc un horitzó de murs
i batalles,
tu ets una ala de nacre,
vela de blanques nits,
aire d’ocells.

Ves, ves, ves,
no tornis mai!
Potser més enllà
trobis la bella platja
de corall,
la nau infinita, l’amor
sense fi!

Potser més enllà
els teus ulls brillants
vegin els camins d’or
i les albes d’argent!
Potser més enllà...

Ves, ves, ves,
no tornis mai...

 

 

 

M’ha quedat una hora arrelada
al rellotge del cor,
mai més donaré bé les hores.
Aniré retardat respecte el món
i no podré arribar a temps
enlloc.

Tu seràs sempre un pas
més enllà
d’on jo sóc.
La pluja d’ahir
em mullarà avui,
la set d’ahir
em consumirà demà.
I quan canviïn una direcció
del meu camí,
ho hauré perdut tot.                                 

 

              

 

A un racó el mur
varen escriure la paraula
FELICITAT.

Lletres vermelles, faltes
d’ortografia...
Però hi deia
FELICITAT.                                          

 

 

 

Si tu volguessis venir
Amb mi
Allà on dorm la nau
de la nit.
Si tu volguessis
desvetllar els tresors amagats
darrera els miralls
i amb els teus foscos ulls
fermessis darrera nostre
l’última porta de tornada.
Si tu volguessis
caure eternament
a l’abisme
i no ser ja mai més
un dolor silent
sinó una pluja d’amor,
lenta i encalmada.
Si tu voguessis venir
amb mi,
trobaríem camins de llum
sense llàgrimes,
arbres sense mal,
cels de remotíssimes branques.

S tu volguessis                                   

            

 

 

Nit, nit, nit...
A on s’adormí el somni?